El noi que escoltava la lluna - Dedicat a en Dauder

PRÒLEG

Aquest relat va dedicat a en Dauder, un vell bell ex-company de feina que m’ha enviat un relat seu. La veritat és que m’ha arribat a l’ànima i he decidit explicar-lo amb el meu estil. Comencem!

EL NOI QUE ESCOLTAVA LA LLUNA

Ens trobem en una nit qualsevol, d’un dia qualsevol, d’un mes qualsevol, d’un any qualsevol, d’un segle qualsevol... “Per si no ho has captat sembla ser que el dia no importa massa”.
Aquella nit era com qualsevol nit, però no per a tothom. Gairebé a l’albada un noi caminava sense destí, entre la foscor només atenuada per una gran lluna plena. Estava abatut, havia tocat fons.
No passava gens d’aire i el silenci era tan absolut que es tornava insuportable, aclaparador, molest. L’absoluta carència de so feia que la seva soledat es fes encara més i més gran. És una llàstima perquè ell era un gran somniador, però la vida li havia reservat uns altres plans. Ben aviat es va adonar de com podia ser de cruel i va deixar de somniar.

Havia baixat al bar per anestesiar el dolor amb alcohol, però l’havien fet fora. Ningú vol escoltar les penes d’un borratxo amargat.

Ara caminava sense rumb, sol, amb un got a una mà i l’ampolla a l’altra. Només tenia la companyia d’aquella lluna que li semblava que li somreia amb certa melancolia. Tot de pensaments li bombardejaven el cap. Només tenia ganes de tancar els ulls i no tornar-los a obrir. Acabar amb tot, amb la ràbia, la frustració, el dolor i sobretot amb aquella soledat que l’havia deixat sense present ni futur, només tenia passat. Un passat que no volia recordar.

De cop alguna cosa va il·luminar el seu camí. Era un arbre de Nadal ple de boles i de llums que parpellejaven d’una manera gairebé insultant. Volien omplir de colors allò que ja feia temps que era negre. A més a més aquella melodia arcaica que sonava encara l’irritava més. “T’ho pots creure? Jo em trobo amb un arbre de Nadal així i li foto una puntada que l’envio a Mart!”

Encara més frustrat que mai li va estampar el got, l’ampolla i un barril de cervesa que s’havia trobat pel camí. L’arbre es va enfadar i li va dir:

- Ara t’has passat, m’has fet mal.
- Ai, perdó, no era la meva intenció, però ho demanaves a crits! – Va respondre ell encara sorprès que aquell punyeter arbre parlés -.
- Què vols dir?
- Tu què creus? Vinc jo per aquí amb la meva depressió i tu em surts amb llumetes i nadales ja descatalogades. És que és per matar-te.
- Mira noi, és la meva funció, si no t’agrada te’n vas.
- Millor t’arrenco i et tiro al mar.
- Ja m’has fet enfadar! Ara veuràs.

L’arbre li va començar a tirar les boles contra el cap. Aquestes anaven caient a terra totes abonyegades. Ell les anava agafant i les hi tornava desintegrant-les per complert.

Quan les boles es van acabar va alçar la vista i va veure la lluna. Ara li somreia més que mai i semblava que li deia alguna cosa, però des d’allí no la podia escoltar. Havia de pujar més amunt. Però com? Des d’un arbre no seria suficient, ni un rasca cels, ni l’escala més alta, encara que escalés l’Everest no en tindria prou. Va tenir una idea, va trucar a la NASA a veure si tenien un coet disponible i el van engegar a pastar fang. Al final, ja cansat, abatut, somnolent, amb l’alcohol encara recorrent per les venes es va asseure junt a l’arbre de Nadal i no va trigar gens a quedar-se adormit.

Ara es trobava en el món dels somnis. Un món desconegut ja que feia molts anys que no hi entrava. Una nina de cartró l’esperava amb la mà estesa. Era inquietant amb aquella mirada buida però profunda, li travessava l’ànima.

Aquella nina li va mostrar una porta. Ell la va obrir i es va trobar dins d’una habitació fosca. No hi havia ningú, només un monstre que ell va reconèixer de seguida. Feia molt de temps que el portava dins. La nina li ensenyava una altra porta, però aquell monstre no el deixava passar. Al final no va tenir més remei que enfrontar-se a ell i destruir-lo.

Va travessar la següent porta i es va trobar igual, una habitació fosca amb un altre monstre. La nina li ensenyava una altra porta per la qual cosa es va haver de tornar a enfrontar amb aquell monstre. Així es va passar el que quedava de nit, entrant en habitacions fosques i lluitant amb tota mena de monstres que li recordaven com era de cruel la vida.

De cop la nina es va parar davant d’una porta. Aquella era diferent, era gran, rodona, blanca i desprenia calor. La nina va girar el cap tres cents seixanta graus, va obrir aquells ulls sense vida i li va dir: - Has arribat al teu destí. Ell, temorós, va dubtar si obrir o no. Al final va poder més la curiositat “com sempre”.

La va obrir i una gran llum blanca el va cegar per uns instants. Quan va recuperar la vista es va quedar perplex. Allí davant la tenia; la lluna. S’estava partint el pit de riure. Pensant que s’estava rient d’ell la va voler matar. Va intentar escanyar-la però els braços no l’abastaven. Ho va provar tot, cops de puny, puntades, ganivetades, li va fotre un tret amb una escopeta, fins i tot li va fer pessigolles a veure si es moria de riure. Res va funcionava i ella reia i reia. Es va rendir. L’estimava massa per fer-li mal. Va decidir fer el que volia fer des d’un principi; escoltar-la:

- Hola bonica, ja em tens aquí. Ara t’escolto.
- Has trigat molt.
- Faig el que puc! Tu saps les portes que he hagut de creuar per arribar fins aquí?
- Per culpa teva. Són les que tu mateix t’has creat.
- Com?
- El que sents. Tu les has creat.
- I digues, com puc fer una cosa que no sé fer?
- I tant que la saps fer! Ets un expert en construir habitacions!
- Construir habitacions?
- Sí. A cada habitació que has estat hi havia un dimoni interior teu.
- Ja deia jo que em sonaven...
- Doncs t’has enfrontat i has acabat amb ells.
- Què dius!
- Que has acabat amb els teus dimonis! Ets lliure del teu passat! Ara tens un present i un futur.
- No ho acabo de veure.
- Que despertis ja d’una vegada i comencis a viure la vida, coi! Mira que et costa d’entendre!
- Aleshores he vençut els meus dimonis?
- Que sí! Au va, ja et pots despertar tranquil.

De cop es va despertar al costat d’aquell maleït arbre de Nadal que ja no tenia ni llums ni boles ni melodies. Es notava estrany. Aquell somni havia sigut molt real i encara sentia que estava dins d’ell.

Ja clarejava però la lluna encara es podia veure. Se la va mirar i ella li va picar l’ullet. A veure si no havia sigut un somni? – es va preguntar -. Aleshores va fer un profund sospir, es va tapar el nas amb les mans, va tancar els ulls i va mirar en el seu interior. La soledat, la ràbia, l’impotència, la frustració i el dolor havien desaparegut! Tenia una segona oportunitat per construir un futur i per somniar, lliure, sense límits. Mai més ningú li tallaria les ales. Ara es sentia prou fort per enfrontar tot el que la cruel vida li tingués preparat.

Es va aixecar i va començar a caminar amb entusiasme cap a la seva nova vida. No sense abans fer una gran exclamació:

- Gràcies lluna estimada!

Fi

Sandra Pastallé