Aquesta història comença una nit gris, d'un mes de novembre plujós, d'un any trist i fosc. Aquella nit va néixer una noia. Aleshores només era un nadó innocent que no imaginava que acabaria sent AQUELLA NOIA.
Aquella noia, de nadó, era molt feliç. Principalment feia les coses que fan els nadons, menjar, dormir, ser curiosa, jugar i no ser conscient de la única cosa que ens diferencia dels animals, adonar-nos de nosaltres mateixos.
Aquella noia va anar creixent i va començar a ser conscient de si mateixa, però ella era especial, no sabia perquè, però era especial. No entenia ni li agradaven les coses que feien i deien les persones que l’envoltaven. Sobretot li molestava molt que no li expliquessin el perquè ho feien. Era molt curiosa i volia entendre tot el que veia i sentia. Tot i així, tossuda, ella volia ser feliç, per la qual cosa va crear un món només per ella. Un món especial, on tots els somnis es feien realitat, on podia fer tot el que volgués i on tenia molts amics. Amics que eren tan especials com ella. Amics vinguts de tot arreu, fins i tot d’altres planetes com les Xinxarres i les Pinxerines. Quin fart de jugar es va fer amb elles!
Aquella noia va anar creixent, i a mida que ho feia, anava comprovant que el món on havia nascut no era el seu món. No l’entenia i li feia por, molta por. Tot això va portar que, cada vegada més, es refugiés en el seu món, on ella se sentia segura i feliç. Fins a tal punt que ja no era conscient del món real i es va començar a aïllar de tot i de tothom.
Aquella noia va seguir creixent fins a fer-se adulta, ja no podia viure només en el seu món, havia de sortir de tant en tant, però cada vegada que sortia el món li feia mal. Ella, que recordem que era una persona molt especial, no entenia res. Volia tornar a ser petita per tornar a refugiar-se en el seu món segur i especial. Però no podia. Havia d’enfrontar-se a aquell món tan hostil i cruel que havia evitat tota la seva vida.
Aquella noia era una noia valenta i va decidir enfrontar-se a ell. Però, innocent i especial com era, desconeixia per complert el seu enemic, no sabia com de poderós era, a més a més no tenia cap arma ni res per protegir-se. Era una batalla perduda i així va ser, per molt que va lluitar, el món se la va menjar.
Aquella noia, desfeta per la lluita i totalment desmoralitzada per la magnitud de la tragèdia, en aquell instant ho va perdre tot. La innocència, la felicitat, la il·lusió, les ganes de viure. Tot això va fer-li cometre l'error més gran que podia cometre, deixar de pensar que ella era especial.
Aquella noia va passar els anys més durs i foscos de la seva vida. Totalment abatuda en un món que seguia sense entendre i seguia fent-li por i mal. Desesperada va decidir no seguir, però li ho van impedir. Només quedava una solució, tornar a recuperar el seu món i aïllar-se de tot. Així ho va fer.
Aquella noia ara era una persona trista, inaccessible, aïllada, insegura, plena de pors. Ja no era especial, era un desfet de la societat cruel que només es mou per sexe, diners o poder. Havia tocat fons. Però no tot és dolent en aquest món i ella va tenir un cop de sort i va començar a conèixer persones com ella. Al principi anava amb cert recel i peus de plom. La vida l’havia tractat massa malament i no volia que es tornés a repetir. No ho va arribar a percebre, però de mica en mica va tornar a recuperar el somriure i sobretot va començar a creure una altra vegada que era especial.
Aquella noia que havia recuperat l’il·lusió, la força i a més a més recordem que ho havia d’entendre tot, ara es veia capaç d’esbrinar què l’havia portat fins aquí. Va fer varies conjectures que li mig quadraven però no l’acabaven de convèncer. Va estar pensant, pensant, i pensant. No podia parar de donar-li voltes. Havia de trobar l’explicació exacta a tot el que havia viscut.
Aquella noia que era molt tossuda, al final va donar amb la clau. Va rebobinar en el passat i es va adonar que al llarg de la seva vida sempre hi havia hagut algú que l’havia acompanyat, entès, protegit, havia plorat amb ella, l’havia cuidat quan es trobava malament i sobretot, l’havia fet sentir part de la seva família. Però no només es va quedar aquí, va seguir pensant què era allò que la feia tan especial. De cop tot va quadrar. Era lògica pura. Si sentia, pensava, actuava i es trobava en família amb els gats és que ella havia de ser un gat. I què hi ha més especial en el món que un gat?
Aquella noia es diu Sandra.
Com que aquesta història s’ha solucionat amb un pensament lògic voldria acabar-la amb un sil·logisme:
Totes les persones especials tenen un diagnòstic especial. Llavors. La Sandra és especial. Llavors. La Sandra té un diagnòstic especial.
FI
Sandra Pastallé
Añadir comentario
Comentarios